Al parlar de música cinematogràfica la paraula que em ve al cap és:
Desinformació.
A mesura que es van llegint escrits podem trobar múltiples contradiccions que, evidentment, no fan més que posar en dubte la veracitat de les seves fonts i del gènere en general.
Un exemple és el que diu que la música es va afegir en el cinema per tal d’anul.lar el molest soroll que feien els projectors, tal i com es pot comprovar en la primera pàgina que trobem al google al posar (sense accents): “historia musica cinema”. Aquest fet no podria estar més lluny de la realitat, ja que l’únic que es va fer és incorporar la música en un espectacle tal i com es venia fent anys enrere en el teatre, el circ, cel.lebracions populars, etc, per donar alguns exemples.
La meva opinió es que aquestes contradiccions es deuen a que la societat té molt ben considerats als músics de concerts i subvalorats als que es dediquen a d’altres generes com podrien ser el cinema i videojocs, o a tot el què engloba el món dels audiovisuals. El motiu que m’empeny a fer aquest escrit, basat en fonts d’informació que considero de màxima fiabilitat, és el de investigar, aprendre i difondre sobre un gènere que es mereix sobradament estar en el nivell cultural més alt, i amb l’esperança de canviar alguna opinió al respecte.
Així doncs, partint de la base que la història del cinema té el seu inici formal el 28 de Desembre del 1895, es pot afirmar que en aquell mateix dia també es va iniciar, de forma paral·lela i segurament no intencionada, la història de la música cinematogràfica, a pesar que no estigui documentat que en el primer passe cinematogràfic públic, conduït per els germans Lumière, hi hagués música.
Al parlar dels inicis del cinema el més habitual és fer-ho com l’època muda; època finalitzada per allà al 1927 i que va obrir pas a una de nova coneguda com a sonora. Ben cert és que l’època actual és sonora, però no és menys cert que l’anterior ho era tan o més que l’actual. De fet, el so ha acompanyat les imatges des dels inicis del cinema, o inclús abans, tot i que aquest s’afegia tecnològicament de formes diferents a les actuals. Així doncs, el més precís i correcte és afirmar que l’època muda va deixar pas a la parlada, en comptes de la sonora, ja que el cinema ha estat sempre sonor. Tal i com diuen els anglesos, que ho tenen més clar: “Silents” & “Talkies”.
La primera pel·lícula documentada que va tenir música pròpia va ser “El asesinato del duque de Guisa” del 1908, i ja des de llavors es va fer habitual que en tot passe hi hagués la presència d’un músic tocant i fins i tot d’una empresa encarregada del foley (efectes de so).
De fet, els inicis del cinema també són recordats com “l’època de la improvització musical”, ja que en els diferents passes d’una pel.lícula els músics s’anaven canviant, fossin d’una orquestra propera, músics de moda o bé que estiguessin disponibles, per posar alguns exemples; i cadascú tocava al seu aire, improvitzant sobre la marxa.
El més curiós d’aquest fet és que els espectadors anaven a veure la mateixa pel.lícula una vegada i una altre; però realment anaven a escoltar la música, al tractar-se d’una oportunitat, segons la ocasió, d’escoltar grans músics tocar en directe a uns preus assequibles. Aquest es pot considerar un punt d’inflexió en l’àmbit cinematogràfic, en què el so, que habitualment queda en segon pla, ja que el què habitualment es fa és anar a veure pel·lícules, passa davant les imatges. En aquest cas, encara que soni estrany, el què s’hauria de dir és que s’anava a escoltar una pel.lícula!
Les sessions cinematogràfiques es podien allargar fins a 5 hores i s’havien de fer mitges parts per donar descans als pobres músics que no podien parar ni un segon de tocar. Una altre curiositat del cine mut és l’aparició del Karaoke. Davant l’èxit de la música aplicada al cinema, es van possar les lletres de les cançons a la pantalla i una boleta animada anava saltant per les imatges i la gent cantava molt animada. Ja veieu que era un cine molt sonor 
En aquella època el més habitual era utilitzar un orgue realment impressionant anomenat Würlitzer, que feia efectes de so i interpretava varis instruments, com el clarinet, trombons, plats, etc…
Va ser cap al 1910 quan es va començar a buscar la forma de regularitzar la situació, ja que en algunes ocasions un músic podia repetir la mateixa cançó en cada pel.lícula, i sobretot per evitar contrapunts Audiovisuals com per exemple que sonés un balç quan en pantalla el què hi havia era un tango. La solució del moment va ser el Kinothek, una llista, com si d’una enciclopèdia es tractés, on s’agrupava la música per generes, per tal de tenir una base musical per les pel.lícules. D’aquesta forma els directors seleccionaven de la llista una música per cada escena i s’evitaven els problemes comentats anteriorment. Afegir que els inventors del Kinothek van ser l’Erno Rapee i l’Hugo Riefenstal, que també van afegir temes composats per ells en el Kinothek.
En tot cas, el principi del final d’aquest sistema va arribar al 1927, quan la pel.lícula “El cantor de Jazz”, de la Warner Bros., va ser reconeguda com la primera que tenia el so, efectes i música sincronitzats amb el projector. Tot això es va aconseguir amb el sistema Vitaphone (vida i so del llatí), que consistia en un tocadiscs de 35cm que s’activava amb un sistema mecànic.
Els més puristes afirmaran que al 1926 la pel.lícula “Don Juan” ja va aconseguir sincronitzar el so amb les imatges, provablement tinguin raó, però el cas és que no tenia diàlegs i no pot ser considerat com una Banda Sonora (que consta de diàlegs, efectes i música). Sigui com sigui va ser en aquest punt en què va acabar el cine mut (silents) per donar pas al parlat (talkies), provocant un munt de canvis en la industria i donant un impuls a les bandes sonores de les pel.lícules.
Dins l’època dels silents destaca l’score (música original), de 3 pel.lícules:
- “El nacimiento de una nación” – Compositor: Joseph C. Breil (1914 – USA)
- “Nosferatu” – Compositor: Hans Erdman (1922 – Alemania)
- “El acorazado Potemkin” – Compositor: Edmund Meisel – (1925 – Rusia)
“El acorazado Potemkin” va ser la primera pel.lícula de la que se’n va fer una ressenya crítica sobre la música i està considerada com el millor Score de l’època muda.
Arribats en aquest punt, una pregunta:
Heu vist en alguna ocasió més de 15 minuts de cinema sense so?
O, heu anat mai a “veure” una pel.lícula per la seva banda sonora?
Penseu que els guions poden ser ficticis, però la música sempre és real.
) i al tractar-se d’un blog personal la paraula obligació no existeix; són d’altres que el fan possible, com inquietud, prioritat, necessitat, llibertat, … les que van engreixant tot el 
